Escaneando negativos

Después de estar varios años impregnando de luz la emulsión de carretes fotográficos, la mayoría de ellos KODAK T-MAX 400 (soy de costumbres fijas!), se me partía el corazón cada vez que veía mi archivo de negativos, ahora ya sin uso. Así que decidí comprar un escaner de negativos y dejar que mis viejas capturas vean la luz de nuevo. Es un trabajo lento, pero tampoco me espera nadie.... Así que iré haciendo sin prisa, aunque, seguro, con pausa!

Os dejo las dos primeras imágenes que he escaneado en mi nuevo juguete.

The Art of the Title Sequence

Siempre he sido un gran amante del cine... y de lo títulos de crédito! Sobretodo los del principio. De hecho soy de los que no mueven el culo del asiento hasta que no se encienden las luces de la sala, para desespero de mis acompañantes! No se exactamente porqué ni de donde me viene la afición, pero si los títulos de crédito iniciales son buenos suelo decir "Aquesta serà bona!" y suelo recordar la película... aunque, lamentablemente, no siempre funciona!

Pues bien, hoy me he enterado que no soy el único al que le gustan los títulos de crédito, sino todo lo contrario. Hay una web entera dedicada a ellos: www.artofthetitle.com.

En ella podéis ver títulos de crédito de pelis antiguas, modernas, buenas, malas y peores, pero la verdad es que la selección de los títulos de crédito es bastante acertada.

Llamadme clásico, pero os recomiendo los de Taxi Driver!

Hasta pronto,

The End

The Last Lecture

Encara recordo la impressió que em va fer veure la conferència d'Steve Jobs Stay hungry, stay foolish. Doncs avui us torno a deixar una conferència impactant... ja se que és molt llarga, sí, però us recomano que la mireu perquè val molt la pena.



Bon cap de setmana...

RadioBlog

Hi ha un espai radiofònic diari al qual estic bastant enganxat, perquè no dir-ho. Es tracta del RadioBlog del Matí de Catalunya Radio, on en Víctor Correal ens parla de notícies, anècdotes, webs interessants, etc. que ha anat trobant. És un moment en el què normalment el Víctor em fa pensar, i per això m'agrada. Avui m'ha explicat una proba psicotècnica (per anomenar-la d'alguna manera) que una empresa americana va passar a 200 aspirants. El test en qüestió era una pregunta, només una:

"En un dia plujós i fred vas en cotxe i trobes, en una parada d'autobús tres persones. Una és un amic teu, el qual et va salvar la vida i amb el què estàs molt en deute, l'altre és una àvia malalta i què necessita un metge amb urgència, i la tercera és un gran amor de la teva vida. Tots tres necessiten algú que els acompanyi, ja que l'autobús sembla no arribar"

La pregunta és, com us podeu imaginar, a qui portaríeu en cotxe?

El lloc al què aspiraven els 200 candidats el va ocupar l'única persona que va respondre el següent:

"Jo donaria les claus del meu cotxe al meu amic, li demanaria que portés l'àvia malalta a l'hospital i jo em quedaria esperant l'autobús amb l'amor de la meva vida!"

La veritat és que em fa molta ràbia no haver pensat el mateix, tot i que ara que ho se també crec que és el millor que es podria fer en una situació com aquesta!

Que tingueu un bon dia,

Arnau

Walking to...